La mà del destí.

Cada cop que alguna cosa trenca la meva rutina diària (unes obres m'obliguen a passar per un altre carrer, una nevada talla la circulació dels trens i no puc tornar a casa...), penso que el Destí em reserva alguna agradable sorpresa. Potser serà avui el dia que conegui a la dona de la meva vida, o tingui la oportunitat de descobrir aquella vocació ignorada que donarà un sentit plè a la meva existència. I miro al meu voltant despert, gairebé il.lusionat, com si el dia fos un regal a punt de desembolicar.

I la única cosa que ha canviat és que passo fred i que no puc tornar a casa.

Clar que, sent honest, confesso que el que aconsegueix el Destí és que sigui jo qui canvia el que fà normalment. Així tinc la oportunitat de veure a la meva familia ("Germaneta...que em puc quedar a casa teva?"), de fer més esport ("Merda, doncs hi hauré d'anar caminant"), vida social ("Perdona, saps si surt algún tren en la direcció que sigui?")o reflexionar sobre les coses que em cal comprar i que mai no trobo el moment ("Ho sento, per aquesta carretera no pot passar si no és amb cadenes").

Malgrat això, alguns d'aquests dies si que són especials. I una circumstància fortuïta fà que tota la teva vida canvii. El que tenen aquests dies és precisament això: que el que passa és fortuït.
El Destí és com la persona que t'agrada: si mostres interès, s'espanta i desapareix. Has de fer veure que en realitat no t'interessa tant, i així s'acosta. El risc és que per ser bon actor t'has de creure el paper, i així, al final, l'interès desapareix de debò. I t'és igual si la veus o no, i t'és igual si un dia la rutina canvia i et quedes aïllat per la neu. Perque el que és segur, el que vius, és el fred.

Com em va dir fà molt de temps un senyor que no conec de rès quan fullejava llibres "new age" en una llibrería:

Qui viu d'il.lusions, s'acava desil.lusionant.