Ara que sóc pare

Ara veig les coses d'una manera completament diferent. Ara sé el valor de tenir a l'abast verdura fresca, la mateixa que abans despreciava. Ara sé com de difícil és fer cada dia un dinar diferent, equilibrat, apetitós. Ara comprenc lo absorvent que pot ser la vida diaria. la sensació d'arribar a casa, després d'un dia a la feina, i voler anestessiar-se de tot, assaborir un vi, deixar-se vèncer per la fatiga.

Ara conec el pès dels deutes, l'angoixa de no arribar a final de més, però haver d'arribar com sigui.

No sóc pare, de fet. Perdó pel susto: no he pogut evitar fer un títol de l'estil de diari sensacionalista :p

No sóc pare, sóc una persona en la edat de ser-ho, en la etapa de la vida de ser-ho. Sóc pare en el sentit en que sóc adult, resposable de la meva pròpia vida. Ja no sóc una jove promesa de rès, ni un possible, ni un futur. Sóc un present, sóc el que sóc. I la meva pecepció de la realitat és diferent. Fer-se gran, a més de "aprender a joderse", és tenir una altra perspectiva. I poguer, per fi, posar-se en el lloc dels propis pares. Saber que algunes coses no les podien haver fet millor, en les seves circumstàncies. I que d'altres se les haurien d'haver pensat dos cops. Agraïr lo bo, intentar no repetir lo dolent.