L’opció de ser feliç

M’agrada començar a escriure posant un títol que desperti un cert punt de ganes de contradir-me. Ser feliç és una opció? No! És un dret! Un deure, gairebé! O un instint, un impuls constant. En qualsevol cas me n’he adonat que tots cerquem ser feliços d’una manera o altra. I sembla una missió impossible, una quimera. La felicitat sempre es troba més enllà del proper revolt del camí. Clar que hi ha tantes formes de felicitat com persones. Hi ha qui la troba en les coses senzilles, i gràcies a això els pots veure amb una pau interior que s’encomana (o què fa molta ràbia, depèn del punt de vista). També trobem qui per ser feliç ha de tenir problemes. Aquestes són les persones a qui tot els surt malament, que tot els passa a elles i que, si tens un problema, doncs ella més i pitjor que el teu. I es queixen, es queixen... passi el que els passi. Jo crec que fins-i-tot a mig orgasme han de cridar “aah...aah... quina putada més gran!”. En fi.

Però del que jo vull parlar aquí és d’una revelació que he tingut. Sí, sona molt místic venint de mi, però és tal com ha passat. El cas és que, com molts de vosaltres sabeu, venc el meu pis. L’anuncio per tot arreu, li he posat un preu que fa riure (avui ha vingut un client en un cotxe que val tant com dos cops la meva hipoteca), he resat a tots els sants, dimonis, diables, loas vodoo i esperits del firmament. He suplicat, maleït, desesperat, plorat i clamat al cel. He passat nits en blanc. He insultat a la santa mare del meu agent immobiliari i a les de tots els qui m’han posat la mel als llavis i se n’han desdit al darrer moment. I res de tot això ha servit per res. Només ha fet que tingui un malestar constant i una ansietat cada dia més gran. I va ser en aquest moment en que vaig tenir la revelació:

La meva felicitat estava condicionada per una cosa sobre la que no puc influir.

Uala, que fort. Que jo fos feliç depenia de que passés alguna cosa sobre la que no tinc poder. I aquí em vaig adonar que aquest fenomen és molt habitual. Posem la nostra felicitat en mans del destí. Esperem que algú ens compri el pis, que ens toqui la loteria, que tal persona s’enamori de nosaltres, que ens pugin el sou, que ens donin la feina, que ens donin el premi, que ens valorin, que ens estimin... Fixeu-vos que en algunes d’aquestes coses sí que podem influir. Però a la vegada són coses que estan fora de nosaltres. Puc guanyar-me l’amor d’una persona, però si d’això en depèn la meva felicitat a les hores només seré feliç mentre m’estigui donant aquest amor. Cosa que és decisió seva, no meva.

I aquí és on vull arribar. Penso que estem mal enfocats cap a la felicitat. No és cap utopia ser feliç. Només cal saber aprofitar les cartes que tenim. Jo ara sóc feliç amb mi mateix. Sóc feliç quan supero una dificultat, quan aprenc un nou pas de ball o una nova melodia, quan m’inspiro per una història. Sóc feliç quan estimo, quan ajudo, quan escolto i quan comparteixo. I les coses que escapen al meu control són part de la vida, de la meva vida. Són importants: em donen una meta a la que arribar, una il·lusió per seguir endavant, un al·licient. Però no em controlen. I ara tinc pau. I des de la tranquil·litat que em dona aquesta pau van apareixent les solucions a totes les coses que em preocupen. Val, no he venut el pis, però gràcies als savis consells del meu cunyat (gràcies Salvi) ja no és tan urgent. I hi ha dones amb qui somio compartir moments únics amb les que ja he creuat la barrera vermella de fer-nos amics. I què? No està tot dit ni signat. I en tot cas, els moments que compartim també són únics. No hi ha cap mecenes que em descobreixi per casualitat i em llenci a la fama internacional com escriptor, cantant, actor o latin lover. Però mentrestant escric, canto, faig teatre i... bé, tinc la vida que m’agrada.

Espero que aquest petit escrit us hagi fet reflexionar. I que us hagi donat un punt de vista diferent, que és el que pretenc. I si no ha estat així, doncs tampoc em sabrà tan greu: la meva felicitat no en depèn.