Etiquetas

domingo, 7 de agosto de 2011

Viure sense parella


El pas del temps, a més de fer-te envellir, també et dona una certa experiència.  I una cosa que m’ha ensenyat és a ser sincer amb mi mateix. M’escolto, m’observo i me n’adono  del que realment vull  i del que no.  I me n’he adonat que no vull tenir parella.  Sempre que faig aquesta afirmació es provoca alguna reacció en el meu interlocutor. Perquè és una manera de veure la vida molt excèntrica.  La reacció més habitual és dir-me: “Això ho dius perquè encara no has conegut a la persona adequada”.  I no puc fer més que donar-los la raó. És cert, és molt possible que un dia conegui a la persona que m’enamori de tal manera que decideixi passar amb ella la resta de la meva vida. Ara, també és cert que això ja m’ha passat varies vegades. He tingut la sort de conèixer a noies increïbles. Atractives, intel·ligents, dolces, divertides, pacients... sobretot pacients amb mi, que m’han estimat i m’estimen tant com es pot arribar a estimar, i a les que estimo sense reserves. I malgrat tot això, la relació sempre ha acabat. Alguna cosa no funcionava, alguna cosa feia que m’anés apagant. Moltes de vosaltres sou encara amigues meves. No us puc dir res que no sabeu ja. Hem compartit part de la nostra vida, i aquí estem encara. Em sento afortunat del que vàrem viure junts i de tot el que ens ha quedat després. Com pots entendre, lector, he conegut a moltes persones adequades. El que no ha estat l’adequat era jo.

M’agradaria també assenyalar que la frase “no has trobat la persona adequada” pot respondre a més d’una qüestió. Per exemple:
-       Mai he tingut una relació homosexual
-       Això és que no has trobat la persona adequada

-       No he matat mai a ningú
-       Perquè no has trobat a ningú que et provoqués prou.

-       No m’he pintat mai de verd i he fet un combat èpic d’esgrima usant pollastres de goma al capdamunt d’un gratacels que es va esfondrant mentre canto “I wont to be free”. En boles.
-       Perquè no has trobat la persona adequada.

Es  podria dir, davant del darrer exemple, que potser encara que trobi la persona adequada tampoc faria una cosa així.  Tu, que ho estàs llegint saps que no ho faries. Doncs ara imagina que ningú et cregués i que pel món en general fos només qüestió de temps veure’t  a punt pel combat final de pollastres de goma. Sona absurd, oi? Doncs  benvingut al meu món.

Emparellar-se té molt sentit quan es volen tenir fills.  És un projecte vital que és millor quan es viu en comú.  I formar una família es por fer molt millor amb una relació estable. No parlaré gaire d’aquest tema. Tenir fills és una cosa que no té res a veure amb mi. Com a animal que sóc, és possible que algun dia tingui la necessitat biològica de tenir-los. Suposo que trenta vuit anys es poc temps per que la biologia hagi fet la seva feina. O és això, o és una edat en que les persones que tenen fills ja es plantegen no tenir-ne més perquè comencen a ser massa grans. Clar que “no he trobat a la persona adequada”. 

Tenir parella és una opció de vida. I el que tenen les opcions és que perquè siguin opcions ha d’existir alguna alternativa. Sinó seria una obligació de vida. Jo penso que això depèn de cadascú. Alguns no ho poden evitar, altres poden evitar-ho però trien viure en parella, i altres trien viure sense parella. El problema és que és una opció de vida mal vista. I un cop més, les reaccions que veig al meu voltant quan ho dic m’ensenyen moltes coses sobre la persona amb qui estic parlant. Una frase molt bona me la va deixar anar fa molts anys un company de la mili que provenia de l’Espanya profunda. Quan li vaig explicar que jo no em volia casar, va deixar anar: “¿Y cuando quieras follar qué harás?”.
No sé si aquesta pregunta resumeix adequadament una institució mil·lenària com és el matrimoni. Però sí que retrata força bé a la persona que la diu.
Una altra reacció sorprenent va ser la d’una noia que quan li vaig explicar la meva opció de vida em va dir horroritzada: “No m’ho diguis això! Jo sóc molt feminista!”. Eh... I a mi m’agrada llegir ciència ficció i menjar gelat de vainilla. No veig com el feminisme pot ser incompatible amb que jo no vulgui tenir parella. Però sí que em sembla què volia dir ella. Suposo que ella imagina que pel fet de no voler tenir parella tracto a les dones com a objectes sexuals, m’aprofito de que elles sí que en volen tenir per enganyar-les i usar-les per satisfer els meus instints baixos i egoistes. I després les abandono i marxo a explicar a tothom com me les he follat com he volgut mentre ric de lo imbècils que son elles. El que demostra que aquesta noia no té ni puta idea de com sóc jo, i sap poc sobre moltes altres coses d’aquesta vida. O que algú ha fet que ho passi molt malament. Espero que tingui l’oportunitat de conèixer millors persones en el futur.

Una de les coses fonamentals quan vols viure sense parella és la sinceritat. Els que em coneixeu ja sabeu que amb el temps he après a ser sincer. Amb mi mateix i amb els demés. I des que ho sóc, la vida és molt més fàcil. Quan començo a quedar amb una noia, sobretot quan la noia m’agrada, sempre hi ha un moment delicat en que li explico el que us estic dient avui. Trobar el moment adequat és tot un art. Un cop ella sap el que jo sento, estem en igualtat de condicions, Pot decidir com em vol tenir en la seva vida, i sap què pot esperar. La sinceritat i la comunicació son bàsiques, i molt útils. No cal que digui que les reaccions arribats a aquest punt també són molt variades.  I això és així perquè tenen la possibilitat i la llibertat d’escollir. Gràcies a això ara tinc bones amigues i també noies que s’estimen més  que no estigui en la seva vida. I de les amigues, amb algunes he compartit més intimitat que amb d’altres. Amb quina? Això és una cosa entre ella i jo. Si em veus amb una noia, pressuposa que amb ella no és, que som amics en el sentit més convencional. Així ningú es sentirà incòmode. I el més probable és que sigui cert.

Hi ha molta gent que en un moment donat no vol tenir parella. Potser s’ha separat i vol independència, potser no ha sentit mai l’impuls d’emparellar-se. El cas és que és possible viure sense parella i a la vegada viure moments que tradicionalment es comparteixen amb la parella. Sopars romàntics, escapades de cap de setmana, cafès al matí, jocs, bromes, passió, estar junts fent cadascú una cosa diferent, llevar-se al matí i somriure al veure l’altra persona perquè ets feliç... o dir-te que avui millor marxo a casa meva.  Altres coses són impossibles sense parella. No seré jo qui en parli. Si tens parella ja saps quines són. Jo he renunciat a elles. A les bones i a les dolentes.

Però, què en trec de voler passar aquests moments amb diferents persones? Per què trobo millor moltes relacions suposadament superficials  a una de profunda? Pensa un moment en la teva pròpia vida. Quants amics tens? Quants parents? A quants d’ells estimes? Quan estàs amb un amic, no l’admires per ser com és?, no et sents afortunat de poder estar compartint aquella estona amb ell?, no fas bromes que només enteneu vosaltres dos? Les diferents persones que tens a la teva vida t’aporten coses diferents. Cada moment que compartiu és únic. El que jo tinc i el que vull tenir és aquesta mena de relacions.. Que ocasionalment van un pas més enllà.  

La vida sense voler tenir parella té alguns avantatges molt interessants. Per exemple, imagina que busques a la dona de la teva vida i en coneixes una que sembla que ho podria ser. Comença la incertesa. Li agradaràs? Com s’agafarà la frase que has dit? Us veureu demà? A més, quan coneixes una noia que et resulta atractiva, tens la tendència a exhibir-te o a intentar ser molt interessant, divertit, sensible, fort, el que calgui. Si no te’n surts, la teva vida serà un desert, buida, sense sentit. Però si no busques parella i resulta que la noia que t’agrada no sent cap atracció per tu, no només no s’acaba el món, sinó que us podeu seguir veient amb total normalitat.

I fins aquí la meva explicació sobre per què visc com visc i per què n’estic convençut. I no intento convèncer a ningú de que la meva opció és la millor. Ni molt menys. El que intento expressar és que és una opció, i a més tan vàlida com les demés. En tot cas sí que us animo a que us escolteu a vosaltres mateixos i us plantegeu fins a quin punt feu les coses perquè les voleu fer així o perquè tothom les fa així.

La vida té unes regles. I resulta que les escrivim nosaltres.

2 comentarios:

  1. Tomando mi habitual café con leche de las mañanas he tenido una lectura muy interesante………….la tuya jejeje. Así que ahora haciendo crujir mis dedos me preparo a dejarte éste comentario, que me temo no será muy cortito, pero como tú lees rápido no cap problema jajajaja.

    No sé Ra, si alguna vez te dije que nunca entendí la frase “es que no has encontrado a la persona adecuada” Qué significa eso?
    Me parece absurdo, pues entonces en todas las personas que conocemos antes de tener supuestamente la que será nuestra pareja definitiva, había algo raro o extraño que no cuajó que hizo que no fuera la adecuada?, y si lo raro o extraño está en mí, como sería la frase? Ah claro entonces si nunca tengo una “pareja definitiva” o si con todas las que he tenido no llego a formalizar algo es que no he encontrado la adecuada. En otras palabras he perdido el tiempo, supone que en realidad no me he enamorado nunca de verdad y que todos los momentos buenos, mágicos y maravillosos vividos con tal o cual persona me los tengo que guardar en el bolsillo porque claro no era la adecuada. No te jode?
    Aparte para mi punto de vista, el término “adecuado” lo puedo utilizar cuando me refiero a un traje o un vestido para tal o cual ocasión, una frase puede ser la adecuada o no en un momento dado, un gesto, pero una persona?, o es que cuando te gusta un tío o una tía le dices haber déjame probarte y si me quedas “adecuado o adecuada” seguimos para adelante porque sino, voy a perder el tiempo, no me voy a enamorar, y finalmente lo que compartamos me lo tendré que poner en el bolsillo.
    Cada persona con la que compartimos una parte de nuestra vida, sea por mucho tiempo, poco tiempo, con más pasión, con menos pasión, con más sentimientos o con menos ha sido la adecuada, sino amigo y amiga mía no te hubieras molestado en vivirlo!

    Y por último no creo que solo haya una persona “destinada para cada uno de nosotros para ser la adecuada”, porque sino esto es como estar diciendo que cuando tienes una pareja y luego se rompe, ya no habrá otra persona adecuada para ninguno de los dos?

    Con cada pareja que se tiene o relación que tengamos hay que vivirla como si fuera la adecuada, y si dura mucho o poco, si sigue o se corta, no pasa nada, esto no significa que no era la adecuada, sino que su momento y su tiempo caducó, pues existen otras personas “adecuadas” ahí afuera que nos esperan para seguir viviendo, compartiendo, y disfrutar de lo que llamamos vida.

    Conclusión: No cambies nunca Ra, porque eso es lo que nos hace quererte tanto!
    Jejeje
    Muak!

    ResponderEliminar