Etiquetas

jueves, 4 de noviembre de 2010

Tenir un fill


Naixem, creixem, ens reproduim, morim. Així ens ho ensenyen desde petits. Tots els animals ho fan, tots els éssers vius ho fan, de fet. És el natural. Ni tan sols cal pensar-hi. Ets un ésser viu, llavors et reprodueixes.Com es manifesta aquesta necessitat? Què sents que t'impulsa a voler crear una nova vida? Jo, realment, no ho sé. Perquè no la tinc.

Tot i això em veig obligat, un cop i un altre, a explicar que no vull tenir fills. I el que em topo és amb la certesa absoluta que té l'altra persona que jo en el fons si que en vull tenir. Aquelles meravelloses paraules “ja m'ho diràs!” o “ja veuràs com tinc raó!”

Ben mirat, també m'ho deien de casar-me. I ara casar-se és una opció. És extremendament difícil anar contra corrent, pensar per un mateix i viure segons el que sents i el que penses de debò. Sobretot quan el que sents està en contra de la norma. I si no, pregunteu-li a algún gai si té la vida gaire fàcil. O a algún vegetarià quants cops al dia li ofereixen carn “per rehabilitar-lo”.

Penso que tenir un fill és un procés difícil. Però encara ho hauria de ser més, molt més. Perquè així no fós mai una cosa que es fà de manera irreflexiva. Quants pares coneixeu? I d'aquests, quans són bons pares? Espanta fixar-se en el que ens envolta, oi? Donar una vida és una responsabilitat, més que una necessitat o una obligació. Hauria de ser difícil especialment pels homes, que són qui sovint es renta les mans devant de la situació. Pares que desapareixen, o que són allà però deixant tota la feina a les mares, pares que ho són a contracor perquè la seva parella sigui feliç, o no els molesti. Els homes s'haurien de marejar, vomitar, sentir fatal i forjar un vincle amb el nen que està naixent. A nivell d'espècie potser no és molt útil, no és massa útil que els mascles també estiguin indisposats i no puguin defensar la familia. Però estalviaria molts problemes al nostre món.

En qualsevol cas, és com tot. Si hi has de reflexionar, si t'ho has de pensar, és que no ho sents. T'has enamorat mai? Doncs és el mateix.


Això no significa que no respecti o que no entengui a les persones que si que en voleu tenir. O que no disfruti de la companyia d'un nen, o no em meravelli amb la seva visó del món, les seves sortides, els seus descobriments. Puc estimar als vostres fills, com heu vist.


M'han dit que m'estic perdent una part molt important de la vida. M'han preguntat què faré quan sigui gran i estigui sol. Són preguntes recurrents.

Penso que cal anar a cercar quin és el sentit de la vida per cada persona. Hi ha qui desitja viure per sempre, o si més no, deixar un llegat. Jo vull treure de la vida el que em pugui oferir, moment a moment, i quan sigui el moment abandonar-la. Per mi la vida té sentit perque s'acaba. No vull perpetuar-me, ni deixar cap llegat.

Per una altra banda, quan sigui gran estaré sol? Probablement. Probablement més que ara. Però és la meva elecció, el camí de la vida que he escollit. Estaré tot lo acompanyat que pugui, però no serà dels meus descendents. De tota manera, aquest argument era molt vàlid en altres èpoques, però som a la societat de la informació, el món és més gran. I molta gent està sola malgrat tot. La soledat vé molts cops més donada pel caràcter d'un mateix.


Així que gràcies per la vostra preocupació, per estar segurs de que m'equivoco, per patir pel meu futur. Però sobretot per respectar el que sento.

6 comentarios:

  1. A la cap i a la fi, fills pel mig o no, arribarem al final sentin-nos sols i així serà. Hi ha molt poca gent ho entengui. El simple fet d’obrir els ulls cada dia i veure el mon pel mal camí, sense valors ni respecte, accentuant cada vegada més les classes socials, conflictes per posseir, veient com la joventut creix descreguda i sense objectius ni ambicions esperant que arribi tot sense arriscar, esperant de tenir èxit sense lluitar, simplement esperant que succeeixi. I al mínim entrebanc es parla de malalties psiquiàtriques, suïcidis, addiccions... Avui en dia tot és massa fàcil com per apreciar el valor real que té el simple fet de nàixer i viure. Jo el que tinc clar es que si no ens abdueixen els OBNIS i ens fan un rentat de cervell col•lectiu i ens facin ser més lògics i coherents jo en aquest món no tinc intenció d’aportar una nova vida. No vull oferir-li això. La realitat és així de dura.

    ResponderEliminar
  2. Una aportació molt bona. Gràcies.

    ResponderEliminar
  3. He vist el teu perfil de casualitat, mira t'explico jo sóc una dona separada amb un fill i la meva parella actual té una nena, ell fa molt de temps que està separat, i desde el temps que portem junts ja fa varios anys és el pare més formidable que he vist al món sencer, és preocupa per la seva nena, la truca cada dia, etc... un llarg etc.... el problema que té ell és que la seva exparella no deixa que és preocupi per la seva filla, al contrari intenta que aquesta s'en oblidi del seu pare, en resum ella no vol que la seva filla tingui pare, perquè si volgués li deixaria més llibertat de poder veure a la seva filla, poder parlar amb ella quan ella vulgui o quan el seu pare vulgui, si va al metge que la mare és preocupi de passar-li l'informe del metge, etc... segons ella sols és bo per pagar-li la pensió de cada mes i per res més. Aixi hem nego a que diguis que la majoria de pares és renten les mans quan tenen un fill, o no volen saber res d'ells. El meu ex també és preocupa moltissim del nostre fill que tenim en comú, i en cap moment li negaria res. Saps el perquè? perque son pares els dos tan un com l'altre. Així que hauries d'informar-te'n abans perque no tots els homes son dolents amb els seus fills ni totes les dones som unes santes! m'entens...?

    ResponderEliminar
  4. Qualsevol generalització és necessariament falsa, perque només cal un sol exemple d'un cas que la contradigui per desmentir-la. Així, si jo dic "tots els madrilenys són uns xulos", tu només m'has de presentar un madrileny que no ho sigui, i ja queda rebatuda. Si rellegeixes el meu texte, observaràs que no afirmo que tots els homes siguin mals pares.

    Tinc la sort de conèixer pares i mares excelents, exemples de com educar i de com estimar els fills. De vegades són pares separats que han d'esforçar-se el doble, perque sovint (és a dir: no sempre), s'tutilitzen els fills només per fer mal a la exparella. Desafortunadament, també conec casos com el que m'expliques. I és una llàstima veure com de vegades la felicitat dels fills queda en segon terme.

    Gracies per passar pel meu blog, i espero que disfrutis de la teva visita. Ja veus que tot són punts de vista molt personals i, per tant, discutibles.

    ResponderEliminar
  5. Perdona si t'ofès! en cap moment ho volia fer-ho.
    El problema és que ho estem patint de molt a prop i fa mal. Fa mal perque veig a la meva parella preocupada, i sempre és per culpa de la seva exparella, dins del meu cap no ho acabo d'entendre perque ja que és van voler separar és perque ells dos no s'entenien, però lo que no entenc és el mal que vol fer ella, mal que repercuteix a la seva propia filla. És lo que al meu cap no entra! Quan una persona és vol separar és perque no pots estar més amb l'altre persona, però la meva idea és que deixa ser feliç i siguis feliç tú mateix! però tot això no ho podem ni parlar amb ella, no vol escoltar i tot és per mitjà d'advocats, denúncies de part d'ella, i arriba un moment que cansa, ja que no deixa que puguem tindre una relació normal.... Bueno ho sento t'estic explicant els meus problemes suposo que ho faig per desfogar-me jo mateixa!!! Aniré llegint lo que vagis publicant. Salut!

    ResponderEliminar
  6. Ei, ni molt menys, sé molt bé el que vols dir. És fàcil fer mal, però, al final, el que fa que els nens es converteixin en persones felices és l'amor que reben. Ànim a tots cuatre.

    ResponderEliminar