A primera vista pot semblar una afirmació radical. Però si aprofundim una mica, descobrim que aquest fet és inherent a la naturalesa humana. I sorprenentment també es tracta d'un fenòmen natural.
La idea d'escriure això em va venir en una classe de Català. Estudiant les excepcions en el llenguatge, la Imma, la nostra professora, ens parlava dels errors més freqüents a l'hora de parlar. En la formació de formes femenines o plurals és habitual afegir una “a” o una “s” , que és la norma general, en paraules que no usen aquesta forma de derivació. Així hi ha qui parla d'una noia “iguala a les demés”. I això, malgrat ser incorrecte, està ben formulat, perque segueix la norma general. I aquí va ser on va dir la frase que dóna títol a aquesta reflexió.
Parlem ara d'un altre fenòmen. Aquest és de la física. Parlo de la Entropía. Aquest fenòmen és la tendència que té qualsevol objecte a anar cap a la posició de major estabilitat possible. Així, un objecte posat en equilibri en un lloc alt, tendirà a caure. Un fluïd tendirà a repartir-se de manera uniforme per l'espai disponible.
I considerem un altre factor, aquest cop psicobiològic (és a dir, relatiu al funcionament del nostre sistema nerviós, en aquest cas el cervell). Parlo de les agrupacions d'idees, els guions i els prejudicis. Molta gent dirà “jo no tinc prejudicis”. Molt bé. Si veus un foc, hi poses la mà a dins? No? Per què? Com saps que aquest foc et pot fer mal? Aquest en concret? No hi ha manera de saber-ho fins que ho toques. Em diràs “es que ja se sap que el foc crema”. Bé, doncs aquest és el prejudici. El prejudici és la capacitat de deduïr informació nova a partir de la informació que ja es té. Necessitem organitzar tot el que captem d'alguna manera. Imagines que cada cop que veiessis alguna cosa fós com si ho veiessis per primer cop? Seria esgotador, i gens pràctic. Així els prejudicis ens donen informació molt útil. I contribueixen a que gastem menys energía.
La organització del nostre cervell, doncs, ens empeny de manera natural a buscar la uniformitat, els punts en comú. Fixar-se en les diferències de totes i cadascuna de les coses que ens envolten és impracticable. Seria una sobrecàrrega d'informació constant.
Ara presento una altra situació, relacionada amb les anteriors. Algún cop has tingut una inquietut complexa i al comentar-la amb algú te la ha resumit en una frase que no és ben bé (o en absolut) el que et passa de debò? Com tenir un estat melancolic o de tristesa que et ve de molts llocs a la vegada (avui a la feina t'ha sortit tot malament, un amic sembla enfadat amb tu i no saps la raó, fà un dia gris, et trobes malament, te n'adones que a la teva edat encara no saps què vols fer amb la teva vida, que no has acomplert ni els teus somnis ni els teus projectes, que la gent espera molt de tu, se t'ha cremat el dinar i t'han posat una multa al deixar el cotxe en zona groga després de buscar aparcament una hora de rellotge). Llavors l'altra persona et mira i et diu “a tu el que et passa és que estàs enamorat”. I ho dóna per resolt. I s'en va abans que li puguis dir “tu, imbècil, no tens ni idea”.
Abans de matar-la, pensa que aquesta persona s'ha limitat a simplificar una cosa que no entén, per poder donar-la per resolta i seguir amb altres coses. Aquest és el procés mental que intento descriure.
Uniformitat. Aquesta és la idea bàsica de la meva reflexió. La recerca de la uniformitat és necesària, natural i lògica. I com a procés natural, es trasllada a la nostra vida diària, a la nostra societat. I és també la idea de moltes de les meves reflexions. Vegetarians, gais, solters... són grups reduïts, anomalíes dins de la uniformitat de la societat. I la tendència a voler assimilar o destruïr les minoríes és una tendència constant en la nostra història. Jueus, càtars... perseguits, aniquilats. Evidentment per interessos econòmics o de poder. Però això pels que ténen el poder. Però com aconsegueixen que una massa faci la feina bruta sense tenir cap benefici? Aprofitant la tendència natural a eliminar el que és diferent.
Llavors, si la uniformitat és natural en nosaltres i en l'univers que ens rodeja, és desitjable?
No.
El valor de la evolució humana està en la superació dels instints més bàsics en pro d'un bé comú. Pensa-hi. Com a animals necessitem reproduïrnos. Com a homes som més forts que les dones. Ens dediquem tots els homes a violar a les dones que ens envolten? No.
La digestió té un procés, al final del qual s'han d'eliminar les substàncies que no et calen. Caguem enmig del carrer? No.
La meva teoria explica, que no excusa, les reaccions generals devant de les minoríes. No hem d'oblidar, però, que és allò que és diferent, innovador, el que ens fà progressar. Les grans idees comencen en un sol lloc, o en focus reduïts, i mica en mica s'extenen per millorar el món. Que passaría si haguessin matat l'inventor de la roda? Algú altra l'hauria inventat potser. Però certament, no tota la humanitat en massa l'hauria inventat a la vegada. Les diferències, doncs, cal cuidar-les. Són la nostra reserva de progrés, de millora. O, si més no, no precipitar-se a posar-les totes al mateix sac de “això fora”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario