El laberint

Aquesta reflexió la vaig escriure fà uns quants anys. Però com que m'agrada, i és una part més de mi, aquí la deixo. Encara que, desde que la vaig escriure fa 4 o 5 anys, hagi madurat. I potser ara no la escriuria igual.

La història del Minotaure fascina a les persones introspectives. Això passa perque aquest conte representa molt bé com ens sentim. Rarament una persona d’aquestes característiques no tindrà rès a dir. Ben al contrari: les parets i els túnels del laberint estàn formats per paraules, per idees. És més una qüestió de no saber quin camí seguir d’entre tants camins possibles.
Una persona segura, que parli de seguida i a crits, segurament viu en un passadís únic, o veu només un dels camins. També hi ha qui n pren un a l’atzar, sense voler veure totes les opcions que tenía, totes les implicacions que tindrà, en un futur, la decisió que ara ha près.
També hi ha persones autènticament perdudes dins el laberint. Gent a qui les decisions venen grans, gent que veu les opcions que té a l’abast, però que no és capaç de visualitzar els futurs de cadascuna. Són gent espantada, que ha agafat tantes vegades el camí equivocat que ja no s’atreveixen a triar-ne cap.
I el pitjor del laberint és que tu hi passes la vida sòl, com el Minotaure. De vegades pensant que ets un monstre, de vegades pensant que ets un déu. Perque no saps si ets únic.