Jo sóc dels que
s’estima més l’amor a segona vista. Enteneu-me, no menyspreo l’amor a primera
vista: aquell moment en que veus algú per primer cop i sents com se t’accelera
el pols, com el món s’atura al vostre voltant, com de sobte tens la certesa de
que has nascut per conèixer aquella persona. És màgic. Si creus en el Destí,
sents que has trobat la teva ànima bessona. Però si ets dels que pensen que la
teva vida no està dirigida per una gran consciència universal... bé, l’amor a
primera vista és més que res qüestió d’hormones. Cosa que em sembla fantàstica,
visca les hormones! Les hormones m’han portat moments meravellosos.
Però jo sóc dels
que prefereixen l’amor a segona vista. Aquell amor que comença a néixer quan
vaig coneixent a la persona, quan agafem confiança i la començo a veure com és
realment, no com es mostra en la vida social. Quan porto prou dies veient a
aquella persona com per descobrir que no és com pensava. Que més enllà d’un
ésser que encaixa més o menys en el meu ideal de parella existeix una persona
que s’ha dedicat a ser ella mateixa des que va néixer. No és qui esperava, no
és qui hauria volgut trobar. És...ella. I per ser ella la començo a estimar.
Pot ser aquella
persona amb qui mai hauria imaginat que tindria tant en comú. Aquella a la que
sabia que mai agradaria, perquè no sóc en absolut el seu tipus. La que és massa
atractiva com per estar amb mi. O massa intel·ligent. O massa culta. O massa
esportista. La que no em mereixo. O pot ser la que és massa tímida, o massa
independent, o massa madura, o massa nena.
M’agrada
enamorar-me d’una manera pròpia i irrepetible de veure el món. D’un humor
particular. D’unes preocupacions i una manera d’afrontar els problemes. D’una
innocència en alguns temes i una profunda saviesa en d’altres. D’una cara
d’exasperació davant d’algun dels meus defectes, i una paciència infinita
davant d’altres. D’una mirada que em veu i em reconeix, que em mira com sóc, i
malgrat tot m’estima.
D’uns gestos i
uns posats que vaig aprenent a interpretar. D’uns ritmes, d’uns costums i d’uns
propòsits. M’agrada enamorar-me d’uns racons que ressegueixo amb els dits i que
no s’assemblen als de ningú més. D’un tacte, d’un sabor, d’un aroma que m’acompanya
quan ella ja ha marxat.
Ramon, Abril 2015
M'encanta!
ResponderEliminarQue bonic, Ramonet!!! Que sensibilidad màs dulce!!!
ResponderEliminarMe alegró muchísimo el encontrarme algo tuyo que poder leer!!!
Un bezaso!!!
Pita Ten.