Etiquetas

lunes, 20 de abril de 2015

Amor a segona vista

 
Jo sóc dels que s’estima més l’amor a segona vista. Enteneu-me, no menyspreo l’amor a primera vista: aquell moment en que veus algú per primer cop i sents com se t’accelera el pols, com el món s’atura al vostre voltant, com de sobte tens la certesa de que has nascut per conèixer aquella persona. És màgic. Si creus en el Destí, sents que has trobat la teva ànima bessona. Però si ets dels que pensen que la teva vida no està dirigida per una gran consciència universal... bé, l’amor a primera vista és més que res qüestió d’hormones. Cosa que em sembla fantàstica, visca les hormones! Les hormones m’han portat moments meravellosos.

Però jo sóc dels que prefereixen l’amor a segona vista. Aquell amor que comença a néixer quan vaig coneixent a la persona, quan agafem confiança i la començo a veure com és realment, no com es mostra en la vida social. Quan porto prou dies veient a aquella persona com per descobrir que no és com pensava. Que més enllà d’un ésser que encaixa més o menys en el meu ideal de parella existeix una persona que s’ha dedicat a ser ella mateixa des que va néixer. No és qui esperava, no és qui hauria volgut trobar. És...ella. I per ser ella la començo a estimar.

Pot ser aquella persona amb qui mai hauria imaginat que tindria tant en comú. Aquella a la que sabia que mai agradaria, perquè no sóc en absolut el seu tipus. La que és massa atractiva com per estar amb mi. O massa intel·ligent. O massa culta. O massa esportista. La que no em mereixo. O pot ser la que és massa tímida, o massa independent, o massa madura, o massa nena.

M’agrada enamorar-me d’una manera pròpia i irrepetible de veure el món. D’un humor particular. D’unes preocupacions i una manera d’afrontar els problemes. D’una innocència en alguns temes i una profunda saviesa en d’altres. D’una cara d’exasperació davant d’algun dels meus defectes, i una paciència infinita davant d’altres. D’una mirada que em veu i em reconeix, que em mira com sóc, i malgrat tot m’estima.

D’uns gestos i uns posats que vaig aprenent a interpretar. D’uns ritmes, d’uns costums i d’uns propòsits. M’agrada enamorar-me d’uns racons que ressegueixo amb els dits i que no s’assemblen als de ningú més. D’un tacte, d’un sabor, d’un aroma que m’acompanya quan ella ja ha marxat.

Ramon, Abril 2015

2 comentarios:

  1. Que bonic, Ramonet!!! Que sensibilidad màs dulce!!!
    Me alegró muchísimo el encontrarme algo tuyo que poder leer!!!

    Un bezaso!!!
    Pita Ten.

    ResponderEliminar