Una vegada rera l'altra les ones trenquen a les roques, moren a la platja. Potser són alienes al destí que els espera, potser no els importa.
En la foscor de la nit, la seva mort repetitiva, la seva destrucció constant, él l'únic sò realment apreciable.
La música de la destrucció.
La bellesa dels finals que mai no acaben.
Sols queda un rastre, efímer, ténue, sota la llum de la lluna a la sorra que ja es va assecant.
I una a una totes les onades són oblidades, substituïdes per les que vénen després.
No hi ha pena per elles. No hi ha plors, ni ningú que les recordi. Sols captem el sentit general, la totalitat, sense ser concients del detall, de com és d'única i irrepetible cada onada.
Com els segons.
Sentim el pas del temps.
I a l'hora en som aliens.
M'agrada el que has escrit, però no m'agrada que els segons passin sense omplir-los!
ResponderEliminarAra jo també sóc aquí al blogspot aquest...però jo no sé escriure noi, tot i que m'agrada i ho "necessito". Espero que l'any hagi començat bé, i totes aquestes coses que es diuen al gener.
Petonsss
K.
De vegades no som concients dels segons perque el temps vola quan estàs a gust, hi has caigut? I fins-i-tot "perdre el temps" és molts cops invertir-lo en un mateix.
ResponderEliminarBenvinguda a Blogspot. Que no saps escriure dius? encara m'estic partint amb el teu anàlisi clínic. Ets uns crack. Un petonàs d'any nou.